Títol: Patrimonio, una historia verdadera
Autor: Philip Roth
Editorial: Seix Barral
Cada any, el dia que es fa oficial el nom del guanyador del premi Nobel,
estic convençut que el que escoltaré és, sens dubte, el de Philip Roth, però no
hi ha manera. Tots els escriptors que l’han guanyat aquest darrers 10 anys em
mereixen molt respecte i, uns quants d’ells, una sincera admiració, però em
resulta incomprensible que una obra literària d’una qualitat tan absoluta, no
s’hagi vist fins ara distingit amb aquest reconeixement.
En tot cas donat que se li acaba de
concedir recentment el premi Príncep d’Astúries de les lletres, que millor
excusa que aquesta per endinsar-se en l’obra literària de Philip Roth,
àmpliament reconegut com una de les màximes figures de la narrativa
contemporània, ja que els seus relats destil·len un segell de grandesa
literària que captiven, indefectiblement, tant la crítica com el públic. No en
va, la seva prolífica carrera, que inclou més d'una trentena de novel·les desde Goodbye
Columbus (1959) fins a Némesis (2011), s'ha vist
jalonada pels més prestigiosos premis internacionals, entre ells el Pulitzer.
Patrimonio, Una historia verdadera, és una de les obres
més impactants del multi-guardonat autor nord-americà. Un agent d'assegurances
jubilat, un home que va ser fort, ple de geni i d'encant, lluita als seus
vuitanta-sis anys contra un tumor cerebral. Aquest home és en Herman, el millor
personatge creat per Philip Roth: el seu pare. El llibre no només és un
portentós acte d'honestedat i sensibilitat, que parla de la vulnerabilitat de
l'amor, de la relació pare i fill, i de la mort i la por que ens produeix, sinó
un cant a la tenacitat del supervivent, el qual mai es deixa vèncer.
És un llibre que il·lustra moltes de les qualitats que
han fet de Philip Roth un clàssic en vida, especialment la seva potentíssima prosa, una prosa aparentment senzilla, que no simple, i poc donada a
la floritura ni a preciosismes formals.
Però, per sobre de tot, és contundent, rotunda. Una prosa precisa que
sempre encerta el tret i colpeja on ha de colpejar: unes vegades en el cor, d'altres en les entranyes i d'altres
en el cap, i que ens fa emocionar, sentir ràbia i
reflexionar a parts iguals.
Amb passatges com aquell en què
el fill neteja els excrements del seu pare l'autor explora aquesta relació
d'una manera que commou irremeiablement per la seva visceralitat i la seva nua
cruesa. Els de Roth són una mena de cops de puny emocionals que es claven sense
pietat al llarg del llibre, dosificats, això sí, de manera que el lector hi
trobi recessos de pau al mig.
És, però, una pau tensa, la pau
espúria del que sap que un altre cop, fins i tot més dolorós que l'anterior,
arribarà tard o d'hora. I és que en la prosa de Philip Roth no hi ha
concessions, no és una prosa "confitada", sinó un regust amarg que es
queda adherit al paladar. El mateix Roth, en una recent entrevista concedida al
diari El País, és taxatiu sobre això: "No vull que en les meves novel·les
hi hagi molta esperança".