dijous, 2 d’agost del 2012




Títol: Patrimonio, una historia verdadera
Autor: Philip Roth
Editorial: Seix Barral

Cada any, el dia que es fa oficial el nom del guanyador del premi Nobel, estic convençut que el que escoltaré és, sens dubte, el de Philip Roth, però no hi ha manera. Tots els escriptors que l’han guanyat aquest darrers 10 anys em mereixen molt respecte i, uns quants d’ells, una sincera admiració, però em resulta incomprensible que una obra literària d’una qualitat tan absoluta, no s’hagi vist fins ara distingit amb aquest reconeixement.

En tot cas donat que se li acaba de concedir recentment el premi Príncep d’Astúries de les lletres, que millor excusa que aquesta per endinsar-se en l’obra literària de Philip Roth, àmpliament  reconegut  com una de les màximes figures de la narrativa contemporània, ja que els seus relats destil·len un segell de grandesa literària que captiven, indefectiblement, tant la crítica com el públic. No en va, la seva prolífica carrera, que inclou més d'una trentena de novel·les desde Goodbye Columbus (1959) fins a Némesis (2011), s'ha vist jalonada pels més prestigiosos premis internacionals, entre ells el Pulitzer.

Patrimonio, Una historia verdadera, és una de les obres més impactants del multi-guardonat autor nord-americà. Un agent d'assegurances jubilat, un home que va ser fort, ple de geni i d'encant, lluita als seus vuitanta-sis anys contra un tumor cerebral. Aquest home és en Herman, el millor personatge creat per Philip Roth: el seu pare. El llibre no només és un portentós acte d'honestedat i sensibilitat, que parla de la vulnerabilitat de l'amor, de la relació pare i fill, i de la mort i la por que ens produeix, sinó un cant a la tenacitat del supervivent, el qual mai es deixa vèncer.


És un llibre que il·lustra moltes de les qualitats que han fet de Philip Roth un clàssic en vida, especialment la seva potentíssima prosauna prosa aparentment senzillaque no simplei poc donada a la floritura ni a preciosismes formals.

Però, per sobre de totés contundentrotundaUna prosa precisa que sempre encerta el tret  i colpeja on ha de colpejar: unes vegades en el cor, d'altres en les entranyes i d'altres en el cap, i que ens fa emocionarsentir ràbia i reflexionar a parts iguals.

Amb passatges com aquell en què el fill neteja els excrements del seu pare l'autor explora aquesta relació d'una manera que commou irremeiablement per la seva visceralitat i la seva nua cruesa. Els de Roth són una mena de cops de puny emocionals que es claven sense pietat al llarg del llibre, dosificats, això sí, de manera que el lector hi trobi recessos de pau al mig.

És, però, una pau tensa, la pau espúria del que sap que un altre cop, fins i tot més dolorós que l'anterior, arribarà tard o d'hora. I és que en la prosa de Philip Roth no hi ha concessions, no és una prosa "confitada", sinó un regust amarg que es queda adherit al paladar. El mateix Roth, en una recent entrevista concedida al diari El País, és taxatiu sobre això: "No vull que en les meves novel·les hi hagi molta esperança".